Se te da bien algo, se te da muy bien. Lo haces con los ojos cerrados, sin pensar, incluso pensando en otras cosas. Se te da más que bien y lo sabes. Lo mejor de todo es que te encanta, podrías pasar horas haciendo lo mismo. ¿Pero cuando fue la última vez que lo hiciste? ¿por qué no puedes recordarlo? Realmente se te daba bien, muy bien pero no logras recordar como lo hacías, no entiendes por qué si antes formaba parte de ti ahora ni tan siquiera puedes lograr recordar cuando fue la última vez que lo hiciste. Eres la misma persona pero mientras piensas te das cuenta que para nada eres la misma persona, sino no estarías pensando por qué pensabas diferente.

De l'ordre al desordre

Avui és lo típic dia que comencen los examens, lo típic dia en que busques per tot arreu i no hi ha manera de trobar lo formulari que tantes hores te va costar de fer. I com que estàs tu para anar buscant formulariets condadenats... com si no estesses prou nerviosa...
Pos bueno la qüestió és que nol trobo, i això m'ha portat a plantejar-me en quin moment d'un passat no molt llunyà vaig deixar de viure al meu típic ordre desordenat per a passar a viure dins d'un desordre que rossa els límits del caos.
Perquè io crec que una mica de desordre tampoc astà malament, tot lo contrari, suposo que en part és una manera d'expresar-mos. Però quan entrem a un puesto i mos agobiem (i més si este puesto és an estem vivim) és senyal que astem dixant que lo no ordre se convertixque en un desordre no productiu.
Algunes persones no antenen lo desordre i ho justifiquen dient que mai trobarien res, però en realitat lo que passa és que la seua manera de tindre les coses desordenades és posant-les totes separades i a diferents puestos de manera que quan decidixen fer lo que anomenen "arreglar l'habitació" después no troben la mitat de coses que han "ordenat".
"-I això an ho vaig guardar?" - és la típica pregunta.
Pos bueno... res.
Vinga!

El dia després.

El dia després és un dia tan incert... mai saps com serà. Abatiment o felicitat? Tot depèn de la magnitud de l'esdeveniment viscut i l'èxit o el fracàs d'aquest. La qüestió és que aquest dia existeix i sempre existirà i hem d'apendre a afrontar-lo. A vegades penso en l'últim dia després, aquell en que ja no hi haurà res (o gairebé res) pel que somiar. Però ni tan sols sé si existeix o no, perquè diuen que l'esperança sempre és l'últim que es perd.
I ja està, ja ha passat. La il·lusió ja se n'ha anat, molt més ràpid de com va venir i de com va créixer. Què hi em de fer, sempre ens quedarà un bon record, i ara per ara encara tinc bon gust de boca (i per diversos motius). Submergida en tota una marea de gent exaltada, una mica embogida vaig poder desfogar-me una mica, cridar, cantar, saltar o simplement quedar-me quieta mirant al meu voltant (de quan en quan valia la pena) i gaudint d'una bona cançó.
Una nit diferent, de quan en quan va bé canviar...

"El cristal de mi pecera tansolo lo ensucias tu"

A l'entrada d'avui tractaré dos temes importants per a després continuar escrivint sobre coses irrellevants.
En primer lloc, voldria repassar així una mica per damunt el resultat de les eleccions d'ahir (9M)Ja sé que tothom n'està fins a dalt d'aquest tema en un dia com avui i és per això que també vull fer-ne menció. El que sobretot recalcaria és la sorpresa que m'ha produit la gran pèrdua d'escons dels partits nacionalistes; bé potser no és sorpresa perquè després del caire bipartidista que se l'hi ha donat a aquestes eleccions, era d'esperar. Com molt bé va dir Llamazares, el tsunami bipartidista ha arrasat a la resta de partits.
En segon lloc, parlaré d'un fet bastant insòlit i que potser us costarà una mica de creure. Farà cosa de tres o quatre dies vaig publicar en aquest mateix blog una entrada que es titulava bifurcacions, encara que això no és l'important de la qüestió. El que em té profundament preocupada i confusa és el fet de que un assidu a qualsevol blog que es dedica a omplir-los de comentaris encara no l'ha comentat. Sí sí, estic parlant de tu Manel. Estic molt enfadada amb tu.
Ara en teoria tocaria parlar sobre temes irrellevants, així que, per ser breu, només diré que només falten 5 dies per al concert de Marea, i que sense dubté, allí estaré!! (Sí, el títol va per aquí)

Bifurcacions

Avui després d'extrapolar diverses ideologies politiques a diferents partits he arribat a conclusions extremes i exagerades que crec que han sigut una mica precipitades. Tot i així, he pensat que tot plegat em podria ajudar a sentir-me una mica més lliure durant la jornada de reflexió, com aquell qui decideix d’avançar feina durant el cap de setmana. Així que us recomano que vosaltres també ho feu, i aquí ho deixaré perquè no em vull endinsar en temes polítics, que podrien crear un debat potser una mica desgradable per a algú.

Barbes i barbuts

Si mires al teu voltant pots distingir tres tipus de persona.
Per una banda tenim els afeitats, aquells que cada dia abans de sortir de casa han de passar-se la maquineta d'afeitar. Ho tenen per costum i ho fan com aquell qui es renta les dents. Inclús n'hi ha que ho fan més d'un cop al dia.
També estan els barbuts, aquells qui, o per amagar una mica el rostre o simplement perquè els agrada, s'afeiten de quan en quan.
Per acabar, parlarem de les barbes. Les barbes en realitat també són persones! Sí, baix d'aquella mata de pel hi ha algú. No us feu els sorpresos, al fons ho sabieu.
Dit això només dir-vos que no cal escollir, sempre està l'indecís que no sap si barba, barbut o pelat.
Vinga!

Un día soñando en un sueño soñé, que estaba soñando contigo,
soñar con hacerte el amor y soñé que no estaba dormío,
sueño que sueño, piel con piel, calor con calor… cuerpo con cuerpo
y aquel color de tu pelo y tu piel a la vez, aún despierto y recuerdo

Me?

Potser avui és un bon dia per a escriure. Algú m'ho ha dit, i he pensat: "I si té raó?".
Així que aquí estic, asseguda davant l'ordenador, que és de les poques coses que em distreuen quan estic aburrida o desanimada, escrivint quatre frases que puguen expressar alguna cosa.
M'estava passant pel cap que si hagués de resumir la meva vida ho faria així: enginyeria industrial; ara mateix la meva vida, a més de ser el que més vida em pren, una paradoxa com una altra. El meu futur. Potser un somni frustat, part del meu passat, qui sap?.
Decidir mai ha estat algo que se'm doni bé. Com més reflexiono abans de prendre una decisió, més malament la prenc, i com més poc hi penso, pitjor em sento quan veig que m'he equivocat. Potser és algo que sobrepassa el meu límit de maduresa, però no ho crec, m'agrada més pensar que senzillament sóc massa incomformista en alguns aspectes.
No sé que faig aquí explicant la meva vida, però tot s'apega.
Salut!

Una festa ... imprescindible?

Els ocellets canten, el sol brilla resplandorosament, els enamorats caminen tranquil·lament pel carrer, i la gent sensata es mofa pels cantons. Les botigues s'omplen de regals d'allò més romàntics: targetes en forma de cor, coixins en forma de cor, nines en forma de cor, llibretes en forma de cor, anells en forma de cor, maquinetes en forma de cor... en fi, l'originalitat brilla per la seva absència. Un dia genial per a aquells que els agrada arreglar les coses ràpidament. Ara és el moment, si senyor, surt al carrer cartera en mà i compra tot allò que pot fer entendre tot el que sents. Perquè una ploma estilogràfica en dibuixos de corets val més que mil paraules, no ho dubtis.

Avui no tinc gaire ganes d'escriure així que he decidit de posar dos quadres de Botticelli que personalment m'agraden.

Al·legoria de la primavera


El naixement de Venus

Per avui, això és tot, i si no us agrada no mireu.

Jo no sóc poeta

Hi ha dies en que em sento aburrida i apàtica.
Surto al carrer i potser no hi ha ningú.
Camino i camino i no sé què fer.
Travesso un carrer i algú em somriu.
Jo somric, no sé qui és.
Camino i camino i no sé què fer, però somric.
Em cruso amb algú em veu i somriu.
Somriem tots dos, no ens coneixem.
Caminem i caminem i no sabem què fer, però somriem.
Es crusa amb algú, ja no veig què passa, però somric.
Em cruso amb algú em veu i somriu.
...
Passi el que passi, somriu.
Un somriure pot canviar el món, almenys, pot canviar el món d'algú.

"Nunca dejes de sonreir, ni siquiera cuando estés triste porque nunca sabes quien se puede enamorar de tu sonrisa" Gabriel García Màrquez

Silenci...

Sorolls. La vida està plena de sorolls. Clings, clongs i clecs que invaeixen casa teva sense el teu permís. L'estufa es queixa mentre intenta escalfar una petita habitació; el brunzit de l'ordenador mentre pensa se't clava al cervell, ja que ell no pensa silenciosament com tots, o gairebé tots; el vent udola al carrer i s'endú la terra i la merda. El silenci no existeix (bé, a l'espai sí) però tot i així molts dies el desitgem de tot cor. Què hi hem de fer? Un altre dels desitjos de coses impossibles.

Debats extranys...

Aquí deixo un dels genials diàlegs de Tarantino a Pulp Fiction:

Diàleg entre Jules (Samuel L. Jackson) i Vincent (John Travolta):
- Vincent: ¿Quieres bacon?
- Jules: No como cerdo ,tío.
- V: ¿Eres judío?
- J: No,no soy judío.Es que no me gusta el cerdo...eso es todo.
- V: ¿Por qué no?
- J: Porque son animales muy guarros.Y no como animales guarros.
- V: ¿Sí?Pues el bacon está delicioso y también las chuletas de cerdo.
- J: Oye,tal vez la rata de cloaca sepa a caviar,pero no lo sabré nunca porque no como animales asquerosos.Los cerdos duermen y buscan su comida entre la mierda.Si no saben distinguir sus excrementos cómo voy a comerlo?
- V: También los perros se comen sus cacas.
- J: Tampoco como perro.
- V: ¿Consideras también a los perros animales asquerosos?
- J: Yo no diría que son asquerosos,pero desde luego son sucios.Los perros tienen personalidad,y la personalidad cuenta.

Aida et vigila

Bé, només dir bon dia.
Aquest blog s'ha obert per pura enveja, així que no espereu gaire cosa d'ell. Tot i així intentaré cuida-lo mentre em duri la flama que s'ha encés en mi.
Voldria agrair-li a Nàdia l'elecció de la direcció del meu blog i sobretot gràcies a Júlia pel seu ajut en la difícil (però no complicada) tasca de crear aquest espai.
I després d'aquesta petita introducció només em queda dir una cosa: benvingut.