El dia després.

El dia després és un dia tan incert... mai saps com serà. Abatiment o felicitat? Tot depèn de la magnitud de l'esdeveniment viscut i l'èxit o el fracàs d'aquest. La qüestió és que aquest dia existeix i sempre existirà i hem d'apendre a afrontar-lo. A vegades penso en l'últim dia després, aquell en que ja no hi haurà res (o gairebé res) pel que somiar. Però ni tan sols sé si existeix o no, perquè diuen que l'esperança sempre és l'últim que es perd.
I ja està, ja ha passat. La il·lusió ja se n'ha anat, molt més ràpid de com va venir i de com va créixer. Què hi em de fer, sempre ens quedarà un bon record, i ara per ara encara tinc bon gust de boca (i per diversos motius). Submergida en tota una marea de gent exaltada, una mica embogida vaig poder desfogar-me una mica, cridar, cantar, saltar o simplement quedar-me quieta mirant al meu voltant (de quan en quan valia la pena) i gaudint d'una bona cançó.
Una nit diferent, de quan en quan va bé canviar...